S'esborren els límits entre els interiors i els exteriors, desapareixen les fronteres entre la sala dels divans i el pati del riad. Moren els confins entre el públic i el privat, entre l'oasi i el jardí. On és l'umbral de les mirades a la plaça on conflueixen domadors de serps, dentistes, pintadores de henna, acròbates, timadors, cantants, recitadors de contes de l'Atles i tants altres personatges inversemblants? De qui és la paraula que el muetzí expandeix als quatre vents d'aquesta ocre, transitada, somniada, bruta, sensual, adormida ciutat? A qui pertany, realment, el verb?
Els laberints de carrerons, estrets i plens de petites i polícromes botigues i de magatzems increïbles, són tan onírics com carnals, tan medievals com inopinadament postmoderns.
Hi ha una meravellosa contradicció (o una inèdita complementarietat?) entre allò que s'hi amaga i allò que convida a transitar-hi.
(Marroc-El Baix Empordà, agost del 2010)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada