Eren ben panxarruts els ditets que resseguien les línies que dividien els continents en trossos de diferents i vius colors quan (interminables tardes de l'estiu en què -triomfalment i lleugera- hom posà, per fi, els peus en el nostre i ja mai més del tot líric satèl·lit) un cert polsim tornassolat, en ser tallat pels raigs d'un sol prou dur però, malgrat tot, domesticat per la rígida geometria de l'Eixample, donava a la sala d'estar un decidit aire d'hivernacle de rància faiçó modernista; quan el pa amb xocolata de rigor se us esmicolava damunt el vostre grapejat, per massa estimat, mapamundi.
Les pàl·lides imatges de l'aparell receptor d'ones electromagnètiques intentaven d'apropar-vos una realitat que, per a vosaltres, era molt més llunyana que no pas aquella que imaginàveu, confabulats en la vostra pretesa innocència, tot inventant-vos noms, a quin més rar, per aquells foscos països instal·lats en l'anonimat del (deien) Tercer Món.
Àfrica era, amb gran diferència, el millor rebost perquè l'enorme afany de sapiència dels vostres joves esperits trobés adequat adob. No us podíeu conformar, però, de cap de les maneres, amb les pseudoaventures tropicals (blanc i negre catòdic / catòlic: no calia matisar més) amb que hom pretenia de delectar i omplir les vostres infantívoles tardes de dissabte. Res de res: tot fent-hi fàcil abstracció del temps històric i de la nova i dinàmica redistribució postcolonial, us estimàveu més emplaçar la darrera tribu a què havíeu dat gènesi en el racó més inesperat del Cap de Cavall.
Tot i no sortir mai del límit que us havíeu autoimposat, constituït, de moment, pels dos tròpics, teníeu espai més que suficient per a poder sortejar, cada vespre dels jorns en què la canícula ofegava tot alè, l'establiment d'un parell de noves repúbliques de color blau saharià o bé groc oriental, i de definir científicament i mesurada llurs fronteres.
De vegades, però, qualque indomable reietó aborigen se us escapava de les mans i pretenia d'asservir un altre poble, saltar-se la pau eficaç i digna que amb tant d'amor patrocinàveu. Aleshores, no teníeu més remei que (ai las!: reconciliadors com éreu) passar de les dues dimensions del vostre apreciat mapamundi al camp de batalla tridimensional de la taula del menjador i, tot desitjant que hi guanyés el millor, encetar-hi una altra batalleta amb els vostres sempre disposats soldadets (mercenaris, com no?), fins que no es feia fosc, i una veu, de la cuina estant, us despertava del vostre somni pueril amb l'autoritat que dóna la pell rugosa de les mans, i manava que us les rentéssiu vosaltres de tanta carnisseria. Demà, però, la contesa continuaria just en el mateix punt.
D'altra banda, les illes, les illetes i els illots us apassionaven. No hauríeu restat tranquils, no hauríeu pas conciliat la son aquella fosca nit d'arítmica pluja estival si després de sopar no haguéssiu trobat un topònim prou escaient per a aquell mar que us acabàveu d'inventar, que confondria les seves tèrboles aigües amb les de l'Oceà Índic (i no pas amb les del Pacífic, acord al que vau arribar després de llargues i cruentes discussions), i que banyaria les platges de més d'una paradisíaca illa emboirada de palmeres i foradada de volcans amb noms desbordants de sons líquids (i això que encara no sabíeu fonètica).
(Text revisat. Publicat inicialment al llibre Filolorgia II. Antologia de narrativa universitària (PPU), el 1988).
