“M'exalta el nou i m'enamora el vell” (J. V. Foix)
Es diu que una persona és provinciana quan té una perspectiva del món tan curta que això li impedeix de veure més enllà del lloc on viu, del seu petit llogaret (encara que es tracti del país més extens del planeta). Així, hi ha qui pensa que el menjar típic del seu país, de la seva ciutat, és el millor dels millors i quan té davant un plat d’un altre lloc, se li dispara el prejudici, sempre carregat amb bales plenes de tòpics, i abans de tastar-lo el compara amb aquella magnífica menja a què està tan acostumat. El mateix passa amb altres aspectes de la cultura propis del seu racó de món, com són l’arquitectura, la música, la indumentària, els costums socials, etc.
Fins aquí, el que ja coneixem. Hi ha, però, un altre tipus de provincianisme, relacionat, no pas amb la geografia, sinó amb el pas del temps. Es tracta del provincianisme cronològic. No voler saber res del passat, restringir l’abast dels nostres coneixements a, com a molt, el curt període de la nostra vida ens empobreix moltíssim. Per a aquest individu, el provincià del temps, el curt de temps, la música d'ara, posem per cas, és, sens cap mena de dubte, la millor que mai hagi escoltat (si és que n'ha sentit cap altra, tot sigui dit). I l'arquitectura que ens envolta i que gaudim o patim no té punt de comparació amb la de cap altre estil pretèrit.
I la seva llengua és la més clara, la més apta per a la filosofia, la poesia o el rock and roll, la que tothom hauria de conèixer.
Arribats en aquest punt és possible que algú m'acusi de conservador. Ni pensar-hi! És justament tot el contrari: tenir un mirada àmplia sobre les realitats del passat ens permet de valorar molt més el present i, fins i tot, de projectar-nos cap a un futur enriquit amb tot el bagatge cultural que hem acumulat. O potser hom em digui que sóc elitista. Ni de bon tros! No m'estic referint a qui no ha tingut l'oportunitat d'estudiar, d'enriquir-se culturalment, sinó a persones que, tenint al seu abast els estris que els proporciona la formació, es limiten a valorar només allò que tenen més a prop, qui sap si per mandra. També hi la possibilitat, però, que els responsables de desvetllar l'interès cap a l'herència cultural dels nostres avantpassats no ho hagin fet prou bé i no s'hagin guanyat la confiança de la gent. Qui ho sap?
Si el millor remei contra el provincianisme tradicional, el del territori, és viatjar i conèixer altres maneres de viure i de veure, sembla lògic que el medicament més eficaç contra l'altre provincianisme, el que he mirat d'explicar en aquest article, sigui la curiositat, la tafaneria, diríem, per les diferents èpoques per les quals ha passat la humanitat, tot intentant de comprendre per quina raó aquella gent s'expressava d'aquella manera, tan diferent, de vegades, a la d'avui en dia. I quin millor mitjà de transport per aquest meravellós viatge que la lectura?
(Publicat a la revista escolar El nostre Xip, juny del 2008)
