UTÒPICS COM NINGÚ

Eren ben panxarruts els ditets que resseguien les línies que dividien els continents en trossos de diferents i vius colors quan (interminables tardes de l'estiu en què -triomfalment i lleugera- hom posà, per fi, els peus en el nostre i ja mai més del tot líric satèl·lit) un cert polsim tornassolat, en ser tallat pels raigs d'un sol prou dur però, malgrat tot, domesticat per la rígida geometria de l'Eixample, donava a la sala d'estar un decidit aire d'hivernacle de rància faiçó modernista; quan el pa amb xocolata de rigor se us esmicolava damunt el vostre grapejat, per massa estimat, mapamundi.

Les pàl·lides imatges de l'aparell receptor d'ones electromagnètiques intentaven d'apropar-vos una realitat que, per a vosaltres, era molt més llunyana que no pas aquella que imaginàveu, confabulats en la vostra pretesa innocència, tot inventant-vos noms, a quin més rar, per aquells foscos països instal·lats en l'anonimat del (deien) Tercer Món.

Àfrica era, amb gran diferència, el millor rebost perquè l'enorme afany de sapiència dels vostres joves esperits trobés adequat adob. No us podíeu conformar, però, de cap de les maneres, amb les pseudoaventures tropicals (blanc i negre catòdic / catòlic: no calia matisar més) amb que hom pretenia de delectar i omplir les vostres infantívoles tardes de dissabte. Res de res: tot fent-hi fàcil abstracció del temps històric i de la nova i dinàmica redistribució postcolonial, us estimàveu més emplaçar la darrera tribu a què havíeu dat gènesi en el racó més inesperat del Cap de Cavall.

Tot i no sortir mai del límit que us havíeu autoimposat, constituït, de moment, pels dos tròpics, teníeu espai més que suficient per a poder sortejar, cada vespre dels jorns en què la canícula ofegava tot alè, l'establiment d'un parell de noves repúbliques de color blau saharià o bé groc oriental, i de definir científicament i mesurada llurs fronteres.

De vegades, però, qualque indomable reietó aborigen se us escapava de les mans i pretenia d'asservir un altre poble, saltar-se la pau eficaç i digna que amb tant d'amor patrocinàveu. Aleshores, no teníeu més remei que (ai las!: reconciliadors com éreu) passar de les dues dimensions del vostre apreciat mapamundi al camp de batalla tridimensional de la taula del menjador i, tot desitjant que hi guanyés el millor, encetar-hi una altra batalleta amb els vostres sempre disposats soldadets (mercenaris, com no?), fins que no es feia fosc, i una veu, de la cuina estant, us despertava del vostre somni pueril amb l'autoritat que dóna la pell rugosa de les mans, i manava que us les rentéssiu vosaltres de tanta carnisseria. Demà, però, la contesa continuaria just en el mateix punt.

D'altra banda, les illes, les illetes i els illots us apassionaven. No hauríeu restat tranquils, no hauríeu pas conciliat la son aquella fosca nit d'arítmica pluja estival si després de sopar no haguéssiu trobat un topònim prou escaient per a aquell mar que us acabàveu d'inventar, que confondria les seves tèrboles aigües amb les de l'Oceà Índic (i no pas amb les del Pacífic, acord al que vau arribar després de llargues i cruentes discussions), i que banyaria les platges de més d'una paradisíaca illa emboirada de palmeres i foradada de volcans amb noms desbordants de sons líquids (i això que encara no sabíeu fonètica).

(Text revisat. Publicat inicialment al llibre Filolorgia II. Antologia de narrativa universitària (PPU), el 1988).

CURTS DE TEMPS

“M'exalta el nou i m'enamora el vell” (J. V. Foix)

Es diu que una persona és provinciana quan té una perspectiva del món tan curta que això li impedeix de veure més enllà del lloc on viu, del seu petit llogaret (encara que es tracti del país més extens del planeta). Així, hi ha qui pensa que el menjar típic del seu país, de la seva ciutat, és el millor dels millors i quan té davant un plat d’un altre lloc, se li dispara el prejudici, sempre carregat amb bales plenes de tòpics, i abans de tastar-lo el compara amb aquella magnífica menja a què està tan acostumat. El mateix passa amb altres aspectes de la cultura propis del seu racó de món, com són l’arquitectura, la música, la indumentària, els costums socials, etc.

Fins aquí, el que ja coneixem. Hi ha, però, un altre tipus de provincianisme, relacionat, no pas amb la geografia, sinó amb el pas del temps. Es tracta del provincianisme cronològic. No voler saber res del passat, restringir l’abast dels nostres coneixements a, com a molt, el curt període de la nostra vida ens empobreix moltíssim. Per a aquest individu, el provincià del temps, el curt de temps, la música d'ara, posem per cas, és, sens cap mena de dubte, la millor que mai hagi escoltat (si és que n'ha sentit cap altra, tot sigui dit). I l'arquitectura que ens envolta i que gaudim o patim no té punt de comparació amb la de cap altre estil pretèrit.

I la seva llengua és la més clara, la més apta per a la filosofia, la poesia o el rock and roll, la que tothom hauria de conèixer.

Arribats en aquest punt és possible que algú m'acusi de conservador. Ni pensar-hi! És justament tot el contrari: tenir un mirada àmplia sobre les realitats del passat ens permet de valorar molt més el present i, fins i tot, de projectar-nos cap a un futur enriquit amb tot el bagatge cultural que hem acumulat. O potser hom em digui que sóc elitista. Ni de bon tros! No m'estic referint a qui no ha tingut l'oportunitat d'estudiar, d'enriquir-se culturalment, sinó a persones que, tenint al seu abast els estris que els proporciona la formació, es limiten a valorar només allò que tenen més a prop, qui sap si per mandra. També hi la possibilitat, però, que els responsables de desvetllar l'interès cap a l'herència cultural dels nostres avantpassats no ho hagin fet prou bé i no s'hagin guanyat la confiança de la gent. Qui ho sap?

Si el millor remei contra el provincianisme tradicional, el del territori, és viatjar i conèixer altres maneres de viure i de veure, sembla lògic que el medicament més eficaç contra l'altre provincianisme, el que he mirat d'explicar en aquest article, sigui la curiositat, la tafaneria, diríem, per les diferents èpoques per les quals ha passat la humanitat, tot intentant de comprendre per quina raó aquella gent s'expressava d'aquella manera, tan diferent, de vegades, a la d'avui en dia. I quin millor mitjà de transport per aquest meravellós viatge que la lectura?

(Publicat a la revista escolar El nostre Xip, juny del 2008)

MARRÀQUEIX

S'esborren els límits entre els interiors i els exteriors, desapareixen les fronteres entre la sala dels divans i el pati del riad. Moren els confins entre el públic i el privat, entre l'oasi i el jardí. On és l'umbral de les mirades a la plaça on conflueixen domadors de serps, dentistes, pintadores de henna, acròbates, timadors, cantants, recitadors de contes de l'Atles i tants altres personatges inversemblants? De qui és la paraula que el muetzí expandeix als quatre vents d'aquesta ocre, transitada, somniada, bruta, sensual, adormida ciutat? A qui pertany, realment, el verb?

Els laberints de carrerons, estrets i plens de petites i polícromes botigues i de magatzems increïbles, són tan onírics com carnals, tan medievals com inopinadament postmoderns.

Hi ha una meravellosa contradicció (o una inèdita complementarietat?) entre allò que s'hi amaga i allò que convida a transitar-hi.

(Marroc-El Baix Empordà, agost del 2010)